5. Col·laboració en xarxa

5.4. Entorns col·laboratius: crowdsourcing i crowdfunding

A la Xarxa han aparegut noves formes d’aprofitar el treball col·laboratiu per aconseguir la participació de la comunitat d’usuaris en un negoci, un producte o un servei, o en el seu finançament. La primera d’elles és el crowdsourcing, que es basa en el talent de la col·lectivitat per damunt de cadascun dels individus, ja que és més creatiu allò que fan molts que no pas el que fan uns pocs. L’any 2006, Jeff Howe va encunyar aquest terme, que significa literalment «externalització (outsourcing) oberta a la multitud (crowd)» i que és una col·laboració oberta distribuïda. No es poden criticar les aportacions que fan els usuaris, sinó que cal «capitalitzar-ho per tal de convertir-ho en un benefici rendible» (Escalona, 2014, pàg. 100). El mateix Howe defineix el proveïment participatiu de la següent manera:

«L’acte d’una companyia o institució que pren una funció que abans duien a terme els empleats i externalitzar-la cap a un nombre de persones indefinit (i generalment gran) en la forma d’una convocatòria oberta. Pot prendre la forma d’una producció entre iguals (amb un treball realitzat col·laborativament), però sovint pot tractar-se d’una feina individual. El requisit bàsic és l’ús de la convocatòria oberta i una xarxa gran de treballadors potencials».

Es tracta d’una forma molt vàlida d’implicar els usuaris i fer-los partícips de l’organització, que siguin conscients que ells també ofereixen aportacions rellevants. Howe assenyala que l’important és que sigui una convocatòria oberta, per tal de poder reunir aquells usuaris que siguin més aptes (i més motivats) per realitzar les tasques o respondre davant els problemes plantejats. El crowdsourcing s’ha fet possible gràcies a un reviscolament del que és amateur, a l’aparició del moviment open source, a la democratització de la tecnologia i a l’aparició de les comunitats en línia (Escalona, 2014, pàg. 100).

Les tasques que es demanen són d’una complexitat variable i els usuaris han d’aportar el seu coneixement, la seva experiència, els seu treball o fins i tot diners. La idea és que aquesta interacció generi un benefici recíproc, atès que l’usuari ha de rebre un reconeixement social, una compensació econòmica o simplement prestigi de la comunitat, mentre que el crowdsourcer utilitza l’aportació de l’usuari en el seu propi benefici, tot vehiculant-la a la tasca o l’estratègia que calgui (Estellés-Arolas i González-Ladrón-de-Guevara, 2012).

Com a exemples concrets d’aquesta mena de pràctiques, en tenim una mostra:

• L’ús de marcadors socials (etiquetatge social), en els quals els usuaris assignen etiquetes (tags) a recursos de la Xarxa que comparteixen amb altres usuaris, amb una organització de la informació que ja no és taxonòmica sinó que ens porta a la folksonomia. Delicious o Diigo en serien bons exemples.
• La promoció de productes a través de la participació dels usuaris en els mitjans de comunicació social (la marca Doritos a la Super Bowl rebia vídeos dels usuaris que eren sotmesos a votació i el guanyador s’emetia el dia de la final).
• El suport, per part dels usuaris, a peticions per a causes que poden contribuir a millorar situacions socioeconòmiques i polítiques, i que majoritàriament són de caire cívic. Un exemple n’és la plataforma Change.org, des de la qual es vehiculen les propostes ciutadanes mitjançant la participació dels usuaris amb el seu compte.
• La plataforma My Starbucks Idea (citada per Escalona, 2014, pàg. 99), impulsada pel grup de cafeteries perquè els clients aportin idees per millorar l’empresa. Es poden consultar les aportacions i votar les millors idees.

My Starbucks Idea

Existeixen diferents modalitats relacionades amb la pràctica del crowdsourcing, estratègies esmentades per Jeff Howe: la creació col·lectiva o crowdcreation, la votació col·lectiva o crowdvoting i la saviesa col·lectiva o crowd wisdom, però la més coneguda és el crowdfunding o micromecenatge. És el finançament d’un projecte a partir de les aportacions dels usuaris, que col·laboren econòmicament perquè aquest es pugui dur a terme. S’anomena també finançament massiu i pot servir per a diferents finalitats, com poden ser petits negocis, finançament de deutes, suport per a artistes, campanyes polítiques, etc. El precedent del micromecenatge són les donacions, i ha aconseguit un gran ressò gràcies a les xarxes socials i les comunitats en línia. L’autor del projecte pot oferir recompenses a les persones que realitzen les donacions o alguna altra mena de reconeixement.

Pàgina d’inici de Verkami, principal plataforma de micromecenatge

Un exemple de l’èxit d’aquestes iniciatives és el finançament de la pel·lícula L’endemà, que tracta la independència de Catalunya, a través de la plataforma Verkami. Es van aconseguir gairebé 35.0000 euros amb la participació de més de 8.000 micromecenes (Escalona, 2014, pàg. 101).

Altres plataformes de crowdfunding, a banda de Verkami, són Goteo, Lánzanos i Kifund.