4. La comunicació social. Social media

4.2. Estratègies de comunicació social

Si en les eines de comunicació personal posàvem l’èmfasi en la necessitat d’arribar al nostre receptor tot seguint unes normes pròpies de l’eina, en el cas dels mitjans socials fins i tot hem de ser més curosos amb el compliment d’aquestes normes, puix que el públic potencial és més ampli i les opcions de difusió dels missatges són més nombroses. En la taula següent presentem els criteris des dels quals podem analitzar els social media:

Abast La difusió a través de les aplicacions de Web 2.0 els ofereix un abast potencial molt ampli.
Interacció Intercanvi bidireccional o multidireccional de la informació entre els usuaris.
Accessibilitat Qualsevol usuari hi pot accedir, crear i compartir continguts.
Usabilitat No calen coneixements ni expertesa per publicar els continguts.
Actualització La informació es transmet de forma senzilla i ràpida, i s’actualitza amb qualsevol canvi.
Edició El contingut és editable i es pot enriquir per les aportacions dels autors o dels comentaristes.

Font: Morgan, Jones i Hodges, 2010, pàg. 1

La democratització de l’accés a les eines 2.0, que converteixen els usuaris en consumidors i creadors de continguts en un procés en què ambdós rols se succeeixen sense solució de continuïtat, ofereix enormes possibilitats comunicatives, però també evidents riscos per les dificultats de controlar tots els actes comunicatius que duem a terme diàriament en múltiples plataformes. Així, hem de saber gestionar els nostres comptes d’usuari de manera hàbil, per evitar malentesos o errades de difícil solució. Sabem que a la Xarxa, encara que intentem esborrar un contingut, aquest segurament romandrà perquè algú l’haurà desat abans. És per això que triomfen aplicacions com Snapchat, en les quals el contingut es pot visualitzar durant un temps limitat i posteriorment s’autodestrueix.

Es podrien enumerar algunes regles que poden ser útils en les nostres estratègies comunicatives en llocs de xarxes socials i similars:

  1. Llegir la política de privacitat, i les condicions i termes d’ús de l’aplicació: sovint no ho fem i podem tenir sorpreses desagradables, com la pèrdua de control sobre les nostres imatges i els nostres vídeos.
  2. Configurar les opcions de privacitat: podem triar qui volem que visualitzi el nostre contingut publicat.
  3. Permetre o no la interacció: en els blogs, podem activar o desactivar els comentaris, o bé moderar-los per evitar que apareguin continguts desagradables o inadequats.
  4. Pensar abans de publicar: hem de ser conscients que les nostres publicacions poden arribar a una gran audiència, per això cal que ens adonem que certa informació privada ens pot comprometre i que, davant del dubte, és millor no publicar-la.
  5. No posar en perill la nostra reputació: cal separar el que pertany a l’entorn corporatiu o de treball d’allò que és merament personal.
  6. Seleccionar amb criteri els nostres contactes: no cal acceptar les sol·licituds pel simple fet de guanyar popularitat.
  7. Escriure de manera correcta: els llocs de xarxes socials no són un xat.
  8. Pensar a quina audiència ens adrecem en cada moment: saber quin tipus de contingut és més atractiu en funció del nostre públic.
  9. Compartir continguts interessants: el sharisme ha de ser ben visible, i els llocs de xarxes socials ens hi ajuden.
  10. Aplicar la norma de no fer a les xarxes socials allò que no faríem en el món offline: publicitar un viatge personal no és convenient si no controlem els nostres contactes

La separació entre l’àmbit personal i el professional ha de ser ben clar, ja que en cas contrari pot donar lloc a equívocs. És per això que no és recomanable donar-nos d’alta en una xarxa social amb el nostre compte de correu de la feina i tampoc no ho és publicar assumptes personals en un compte professional. Hem de recordar que a la Xarxa ens mostrem d’acord amb la nostra marca personal o corporativa, i hem de ser coherents en l’ús de l’una o l’altra.

Podem trobar diferents eines en el marc dels mitjans socials i les podem classificar seguint diversos criteris:

  • Eines per a la comunicació
    • Blogs: dietaris personals en línia per publicar reflexions, oferir informacions miscel·lànies, presentar productes, etc., normalment amb el contingut més recent a la part superior de la pàgina. Exemples: Blogger, WordPress.
    • Microblogging: híbrid entre blogs i xarxes socials en què es publiquen missatges breus amb informacions puntuals i es comparteixen continguts, tot afavorint la interacció. Exemple: Twitter, Tumblr.
    • Xarxes socials de geolocalització: serveis per compartir la nostra posició geogràfica, amb comentaris inclosos. Exemples: Swarm, Twitter i Facebook també ens poden oferir informació d’aquesta mena.
    • Xarxes socials en línia (o serveis de xarxes socials): permeten l’establiment de relacions entre persones i/o organitzacions. Es poden crear xarxes privades o públiques i d’interessos variats (personals, econòmics, professionals, de lleure, fotogràfics, etc.). Exemples: Facebook, Instagram, LinkedIn, Pinterest.
    • Fòrums: tot i ser una eina existent abans de la Web 2.0, les converses i els debats en línia sobre diferents temes són comunicativament molt potents.
  • Eines per a la col·laboració
    • Wikis: espais que contenen informació generada de manera col·laborativa i que pot ser editada per qualsevol membre. Exemples: Xwiki.
    • Marcadors socials: desen aquelles adreces de llocs web que poden resultar rellevants i les etiqueten a través de la folksonomia, tot compartint-les. Exemples: Delicious, Diigo. Els gestors de referències bibliogràfiques també gestionen tags i fomenten el treball en grup (Zotero, Mendeley).
    • Agregadors de notícies: espais de notícies que combinen marcadors socials, blogging i sindicació. Exemples: Digg, Menéame, La Tafanera. També tenim els espais de cura de continguts, com és el cas de Scoop.it.
    • Sistemes de gestió de continguts (CMS, Content Management System): aplicacions per gestionar llocs web de forma descentralitzada, tot separant disseny i contingut. Poden contenir també extensions o connectors de caire social. Exemples: Joomla, WordPress.
    • Gestió de documents en línia: inspirats en la computació en el núvol (cloud computing), permeten compartir documents amb qualsevol usuari (text, fulls de càlcul, presentacions, etc.). Exemples: GoogleDrive, Dropbox, One Drive, Box.

Actualment, hi ha un debat sobre la responsabilitat social d’aquests mitjans, atès que els mitjans tradicionals (mass media) han de retre comptes d’acord amb les lleis i l’interès públic de llurs activitats. Els mitjans socials, com que són d’implantació recent, no estan obligats a respondre de les seves activitats de publicació i són percebuts com un lloc que no se sotmet a regulacions sobre responsabilitat social.

Iniciarem la nostra anàlisi amb els fòrums (una eina no pròpiament 2.0, però d’abast social) i els blogs, pioners en aquest nou paradigma comunicatiu.