2.3. El model de comunicació sintètica en xarxa: la transformació en el llenguatge
El nou model de comunicació sintètica en xarxa apareix per la coexistència de diferents mitjans, per la qual cosa ha d’integrar els mitjans de comunicació que ja existien amb els mitjans digitals, la qual cosa genera una pluralitat de continguts centrats en els usuaris i llurs relacions socials en línia, amb Internet com a protagonista i fil conductor. És un model que es basa en la síntesi, tal com assenyalen Herrera i Gómez (2011, pàg. 12): podem estar comunicats i alhora aïllats de l’entorn (això és evident en la nostra experiència amb els telèfons mòbils), es produeix una «elasticitat del temps segons l’ús dels mitjans», es dona al mateix temps una exaltació de la individualitat i de la col·lectivitat, es confonen cultura i tecnologia i, per últim, s’emulen els models comunicatius anteriors (Herrera i Gómez, 2011). I tot plegat en l’àmbit de la Xarxa, en el marc d’un hipertext amb nodes que interconnecten tots els elements. Apareix la virtualitat real, puix que la comunicació electrònica genera uns processos que incideixen en el món real i que se substancien, per exemple, en l’intercanvi efectiu de coneixements. Ho podem observar en la nostra universitat, un model d’ensenyament en xarxa per al qual no hi ha distàncies físiques.
En aquest nou context, els consumidors ja no són passius, sinó que han esdevingut prosumidors: es produeix el fenomen de l’autopublicació en web (per exemple, amb els blogs i les xarxes socials). Llegim i escrivim amb la mateixa constància, i àdhuc publiquem: el model en xarxa es produeix en temps real i amb un flux continuat d’informació que malda per esdevenir coneixement.
Orihuela (2002) parla dels 10 paradigmes de l’e-comunicació (comunicació a la Xarxa) partint del nou «paisatge mediàtic» que apareix amb Internet. Són els següents:
- D’audiència a usuari: l’usuari esdevé un partícip directe i dinàmic de la comunicació, a partir de les seves demandes específiques d’informació.
- De mitjà a contingut: l’important ja no és el suport sinó el contingut transmès.
- De suport/format a multimèdia: s’integren tots els formats d’informació en un mateix suport. Aquesta convergència de diferents mitjans és un factor d’enriquiment.
- De periodicitat a temps real: comença l’era del temps real a la informació, la Xarxa fa possible el seguiment al minut, sense retards.
- D’escassetat a abundor: difusió universal de gran quantitat d’informació en el mínim temps.
- D’intermediació a desintermediació: l’usuari accedeix directament a les fonts d’informació sense la presència d’editors.
- De distribució a accés: llibertat d’accedir als servidors on es troba la informació i comunicar-se emprant el mateix sistema. Els mitjans generen comunitats on els usuaris poden ser productors de contingut.
- D’unidireccionalitat a interactivitat: la Xarxa genera un model bilateral no unidireccional, el rol entre usuari i proveïdor de contingut s’intercanvia.
- De lineal a hipertext: el contingut pot ser hipervinculat a través dels enllaços, el text es desarticula i es fragmenta.
- De la informació al coneixement: la gran quantitat d’informació fa que els mitjans siguin gestors socials del coneixement.
L’arribada del model de comunicació sintètica en xarxa, que integra els diferents mitjans en el marc de la comunicació digital, implica una transformació profunda del llenguatge, que es manifesta en tres aspectes fonamentals:
- Del text escrit al text multimèdia
El text escrit esdevé text multimèdia: Internet ha passat de ser un mitjà de comunicació a través de text a incorporar tots els formats. En els blogs actuals es manté la referència textual, però al seu costat (com un tot) apareix un seguit de microcontinguts, cadascun amb una adreça web específica (permalink), amb forma d’objectes multimèdia que enriqueixen el contingut i que constitueixen els macrocontinguts. Un vídeo incrustat, un àudio, una presentació multimèdia, una infografia o una simple imatge ofereixen unitat a un producte construït des de diferents orígens. - De la linealitat a la fragmentació
Els mitjans tradicionals havien emprat un discurs lineal que dona pas a un discurs fragmentari, basat en el text efímer, que s’enriqueix amb tota mena de mitjans però que es troba limitat pels marcadors temporals. La metàfora de la navegació ens marca uns temps de lectura que són necessàriament curts, d’una lectura fragmentària no seqüencial que ens porta d’una pàgina a una altra, tant si existeixen connexions semàntiques com si no. Un exemple ben clar d’aquesta fragmentació seria una piulada a Twitter, necessàriament breu: en el seu origen es reduïa a text però en la seva evolució ha anat incorporant imatges, animacions GIF o vídeos. Cada piulada té un marcador temporal, un enllaç permanent però el seu sentit es troba en el marc d’una línia de temps o de cerques per temes (hashtags). - Del text a l’hipertext
La pèrdua de linealitat marca l’aparició de l’hipertext, modalitat en la qual es perd l’ordre seqüencial. En efecte, el suport digital ha transformat definitivament les formes tradicionals de llegir i escriure i, per tant, també les de pensar. La lectura no pivota ja sobre un centre, sinó que els enllaços van marcant una llibertat de navegació en diferents direccions, avançant i retrocedint, atès que cap dels punts pot ser considerat el centre. El codi HTML (HyperText Markup Language: llenguatge de marcatge d’hipertext) afavoreix la presència dels textos hipervinculats. Vannevar Bush, un dels precedents de l’hipertext, assenyalava que l’ésser humà pensa per associacions, de tal manera que els elements se succeeixen en una xarxa de relacions. L’associació a crear no està predefinida, sinó que depèn de diversos factors subjectius, determinats per l’usuari: és el que modernament fem quan naveguem per Internet.
Codi HTML
Lectura complementària
Campàs, J. (1996-2010). «El paradigma hipertextual». Aura Digital. Estudis de cibercultura hipertextual i Net.art (web). <https://cv.uoc.edu/adf/~04_999_01_u07/hipertextualitat.html>.
Per accedir al recurs cal estar autenticat al Campus UOC.