2.1. Què és la comunicació digital? La comunicació 2.0
S’acostuma a definir la comunicació digital com aquella que es dona per qualsevol canal a través de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) i es transmet, doncs, per mitjà de codi binari, a diferència de la comunicació analògica (no verbal), que permet transmetre informació de les relacions que s’estableixen entre els participants per mitjà de gestos, expressions de la cara, tonalitats de la veu, etc. (relacions de semblança entre significant i significat). La comunicació digital, per tant, tindria un sentit més ampli i seria comunicació verbal, que inclouria una estructura lògica complexa i en la qual les relacions entre significant i significat serien relacions convencionals i arbitràries (Sàez, 2007).
Les TIC han provocat que la comunicació digital intenti semblar-se a l’analògica, atès que ha fet possible representar un objecte de forma molt similar al mateix objecte:
«La paradoxa, però, és que, actualment, la tecnologia digital que s’organitza entorn dels processadors informàtics alfanumèrics permet la progressiva digitalització de l’analogia. La pantalla del nostre ordinador, per exemple, simula un escriptori amb carpetes, arxivadors i documents, però, en realitat, només conté sèries numèriques emmagatzemades en la nostra CPU que una interfície gràfica ens fa visibles de manera analògica al món presencial».
«Des d’aquest punt de vista, la tecnologia està revolucionant les relacions entre la realitat i la representació i permet noves formes de comunicació que poden arribar a un grau tan alt de confusió que, avui, ens permet de parlar d’un concepte com el de realitat virtual, en què apleguem dos termes antònims fins fa poc més de dues dècades».
L’origen del que pròpiament anomenem comunicació 2.0 es troba a Internet, que és el paradigma de l’anomenada societat xarxa (Castells, 2002). Es tracta d’un avenç tecnològic revolucionari que repercuteix en les persones i les seves relacions socials, i que permet la realització de tres tipus de comunicació que abans es presentaven separats (Escalona, 2014, pàg. 20):
- Comunicació d’un a un (típica de la comunicació interpersonal).
- Comunicació d’un únic punt a molts receptors (l’anomenada comunicació social).
- Comunicació d’un punt a milions de punts (comunicació de masses).
En efecte, a la Xarxa podem enviar un missatge a un amic per mitjà del WhatsApp (tipus 1), o fer-ho a un grup nombrós d’usuaris a les xarxes socials (tipus 2). Fins i tot és possible aconseguir una audiència planetària amb un vídeo compartit a YouTube (tipus 3). Internet esdevé, així, no tan sols un constructe informacional sinó una plataforma global de comunicació en la qual, a través de diferents productes i mitjans, els usuaris interactuen i es relacionen socialment.
En aquesta nova forma de comunicació hi podríem afegir l’element essencial de la bidireccionalitat, atès que la Xarxa afavoreix la interacció i la participació de qualsevol usuari com a receptor o productor de coneixements.
També ens pot ser útil diferenciar entre comunicació digital (com ja hem comentat, en sentit estricte, aquella que es produeix per un canal a través de les TIC), comunicació en línia (la que se centra en tot allò que podem fer amb les eines de Web 1.0, que encara s’empren avui, però que no afegeix res més) i comunicació 2.0 (recull tot el que podem fer amb les eines de Web 2.0 i la seva aposta per la interacció bidireccional (Escalona, 2014), de tal manera que es poden intercanviar els rols de productor i consumidor de continguts).
Prosumidor (prosumer)
Acrònim que es deriva dels mots anglesos producer (productor) i consumer (consumidor), i que s’utilitza per designar el consumidor proactiu que vol prendre part en el procés de presa de decisions expressant les seves opinions i buscant influir tot utilitzant els mitjans socials.
En els darrers temps, Internet s’ha posat al servei de la gent, amb independència del dispositiu que utilitzem, del lloc i del temps: ja no ens centrem en una única activitat en línia, sinó que cada cop més l’usuari és multitasca, amb un control total de la seva experiència, sempre que la procrastinació no ho impedeixi.
Procrastinació
Terme de l’àmbit de la psicologia que consisteix a posposar les activitats urgents per altres de més plaents o que reclamen un menor esforç. És un concepte que ha analitzat profundament el sociòleg Zygmunt Bauman:
«Procrastinar significa manipular las posibilidades de la presencia de una cosa posponiéndola, demorando y retrasando su aparición, manteniéndola a distancia y difiriendo su inminencia».
L’evolució tecnològica ha permès a la comunicació 2.0 aprofitar la presència dels dispositius mòbils (telèfons intel·ligents i tauletes) per fer-se més ubiqua. A través d’aquests dispositius podem interactuar en temps real i dinamitzar l’experiència a través de les aplicacions (apps) de mitjans socials, una forma de ser presents a la Xarxa i d’interactuar de diferents maneres (comentant en un blog, publicant a Twitter o Facebook, emprant apps de geolocalització per indicar la posició, compartint enllaços o imatges, valorant vídeos de YouTube, etc., sense oblidar el component social de les aplicacions de missatgeria com Whatsapp, o les noves de realitat augmentada o virtual). L’aplicació mòbil afavoreix sovint unes tasques molt esterotipades, molts cops més mecàniques que en l’ordinador personal (de vegades tan simples com un «M’agrada» a Facebook o una repiulada a Twitter). Aquesta mena de dispositius, afirma Dolors Reig:
«Nos mantienen conectados de forma permanente, proporcionan una capa adicional a la realidad que amplía y aporta infinitos matices a algo que nos es tan propio como la sociabilidad».
L’arquitectura de participació de la Web 2.0, prossegueix Reig, és la gran oportunitat d’afavorir la condició social humana, portant-nos cap a la hipersocietat. La varietat de gadgets existents contribueix a construir aquest món nou de possibilitats de la comunicació 2.0, atès que no ens restringeix a un espai concret sinó que va amb nosaltres.