6.4. Les comunitats virtuals d’aprenentatge
Al costat de les comunitats d’interès, centrades en un tema concret, i les de pràctica, focalitzades en l’activitat professional, hi ha un tercer grup, les comunitats d’aprenentatge, que són definides per Javier Onrubia de la següent manera:
«Son contextos en los que los alumnos aprenden gracias a su participación e implicación, en colaboración con otros alumnos, con el profesor y con otros adultos, en procesos genuinos de investigación y construcción colectiva de conocimiento sobre cuestiones personal y socialmente relevantes».
Responen a una visió de l’educació que no es restringeix a les estructures de l’educació formal, sinó que tenen com a objectiu transformar les pràctiques que es produeixen en l’àmbit pedagògic, incloent fins i tot aquells sectors que han estat exclosos en la pràctica tradicional. El model de formació aquí és més obert, participatiu i flexible (Gairín, 2006, pàg. 44).
En un entorn en el qual ha predominat l’aprenentatge individual, cal adquirir consciència que aquest no es pot separar de la construcció col·lectiva del coneixement, per la qual cosa si una aula vol esdevenir una comunitat d’aprenentatge no ha de seguir el model d’un docent merament transmissor sinó que ha de basar-se en acords entre docent i estudiants. És per això que aquests últims definitivament hauran d’adoptar un rol actiu i que l’educació s’haurà de centrar en les seves activitats. El treball per projectes implementat per la UOC n’és un bon exemple: a partir d’un focus temàtic consensuat pels estudiants, aquests hauran de desenvolupar les diferents fases del projecte, orientats pel professor col·laborador, guia de l’aprenentatge. Aquest projecte estarà enfocat amb objectius ben clars i amb la tecnologia com a mitjancera. És aquest el moment en què una comunitat d’aprenentatge esdevé una comunitat virtual d’aprenentatge, quan les TIC actuen com a facilitadores de la trobada entre professor i estudiants i entre els mateixos estudiants.
Sanz (2012) insisteix en el conjunt d’elements que intervenen en una comunitat d’aprenentatge:
«En un aula organizada como una comunidad de aprendizaje, profesor y alumnos abordan habitualmente tareas globales y complejas, cuya resolución exige utilizar de manera combinada conocimientos y habilidades de diversa índole. Considerando en este marco la diversidad de los alumnos como un recurso esencial para favorecer el aprendizaje y sacando algún beneficio la enseñanza tradicional nunca pudo lograr que los alumnos aprendieran el mismo conocimiento de la misma manera y al mismo tiempo».
Aquestes comunitats s’han enriquit lògicament amb l’e-learning, que ha permès que la interacció es produeixi a la Xarxa, superant les limitacions en l’espai i el temps. Quines són les característiques d’aquesta mena de comunitats? Sintetitzem l’enumeració feta per Cabero i Llorente (2010, pàg. 3 i 4):
- La interacció es produeix entre màquines, siguin dispositius fixos o mòbils.
- Són flexibles en el temps.
- S’intercanvia la informació i, així, es contribueix a la generació de coneixement nou.
- Els seus participants comparteixen un llenguatge, però no necessàriament unes creences i valors.
- Empren una gran varietat d’eines (xats, blogs, wikis, videoconferència, etc.).
- La comunicació és multidireccional.
Aquest coneixement nou serà possible si es treballa en equip, de forma col·laborativa i defugint la competició, on cadascú aporta la seva visió dels problemes, orientats amb unes fites clares i amb l’ajut dels altres, que actuen simultàniament com a receptors i emissors de l’aprenentatge. Els processos de comunicació se situen en el centre i contribueixen per augmentar la motivació dels estudiants. Així, les plataformes on se situen aquestes comunitats d’aprenentatge no són simples repositoris de documents sinó escenaris que afavoreixen l’intercanvi i la compartició, d’acord amb els principis del sharisme. El docent s’encarregarà no tan sols de distribuir contingut, sinó sobretot de ressaltar determinats temes, construir sentit, filtrar i ajudar els estudiants a trobar un ordre en la ingent quantitat d’informació, moderar les converses i mantenir la seva presència perquè els estudiants no se sentin sols (Cabero i Llorente, 2010, pàg. 7).
George Siemens i el connectivisme
El connectivisme és una teoria sobre l’aprenentatge defensada, entre d’altres, per George Siemens. Es basa en diferents teories (del caos, de les xarxes neuronals, de la complexitat i de l’acte-organització) per defensar que l’aprenentatge és un procés que no necessàriament està sota el control de l’individu. Mantenir les connexions, crear xarxes és fonamental per facilitar el procés d’aprenentatge, que gira entorn de l’aprenent i no sobre el docent. Les noves informacions que van apareixent a la Xarxa deixen obsoletes les anteriors i és important discernir entre les informacions rellevants i les que produeixen soroll informacional.
Per últim, cal remarcar que les comunitats d’aprenentatge no es redueixen a les aules tradicionals (o, en el marc de la Xarxa, a l’educació reglada a distància), sinó que es poden incorporar a les organitzacions, amb la realització de cursos sobre continguts específics o, en el marc d’Internet, sobre l’ús d’una eina concreta. La diferència amb les comunitats de pràctica estudiades en el punt anterior és, com afirma Sandra Sanz:
«Que los miembros de las CdA comparten el aprendizaje sobre una materia o concepto concreto, mientras que las CdP comparten el aprendizaje y la experiencia profesional».
En els plans de formació de moltes empreses apareixen cada cop més accions centrades en cursos que precisen de comunitats virtuals d’aprenentatge perquè aquests processos siguin socialment enriquidors i no estiguin centrats en la soledat de l’aprenent. La mediació de les TIC és un factor fonamental perquè siguin exitosos.
A manera de conclusió, amb tota aquesta informació esperem que estigueu preparats, com assenyalàvem al principi del material, per fer front a les diferents situacions comunicatives (i de col·laboració) que es troben mediatitzades per l’eina.