2.2. Què és la cibercultura?
Els processos de globalització, que afecten les esferes social, econòmica, política, cultural i tecnològica, segons les quals les variacions dels diferents sistemes no es poden analitzar només a escala local sinó que impliquen el conjunt del planeta, han permès dibuixar una realitat que a títol comunicatiu és més complexa, atès que els fluxos d’informació són multidireccionals i s’organitzen en xarxes de densitat variable. En l’àmbit tecnològic, l’aparició d’Internet afavoreix el desplegament de la intel·ligència col·lectiva, un constructe que ha arrelat en la societat del coneixement i que coincideix amb noves formes de relació social i amb el fenomen de l’autopublicació, de tal manera que els continguts poden ser compartits amb altres perquè se’n beneficiïn de la mateixa manera que l’usuari. Als anys 90, Pierre Lévy ja havia parlat de la intel·ligència col·lectiva de la humanitat, una intel·ligència que es troba distribuïda arreu, creixent en valor i realitzant-se en temps real (Lévy, 1999, pàg. 76).
Som davant d’un model obert, centrat en el lliure intercanvi de coneixements –base de l’ètica hacker (Himanen, 2001)–, un sistema col·laboratiu basat en la millora progressiva del codi implementat per la comunitat (Cobo i altres, 2007, pàg. 44). Al mateix temps, pot adoptar la forma del sharisme proposat per Isaac Mao, que reivindica una cultura de compartir amb el consentiment de cada persona en el marc dels mitjans socials.
Vídeo recomanat
El sharisme pot convertir-se en la cultura de compartir que empoderarà la gent amb l’ús d’Internet per generar coneixement.
Les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) han propiciat, per la seva dinàmica, una revolució en la forma d’accedir i de compartir la informació, i fins i tot d’interactuar amb la gent. Aquesta cultura que es deriva de la Xarxa i de les relacions que s’estableixen entre els seus nodes (que al final van a parar a persones) s’anomena cibercultura i té lloc en l’espai virtual d’interconnexió telemàtica (ciberespai). En relació amb aquest concepte, Derrick de Kerckhove (1999, pàg. 17-28) parla d’un llenguatge universal, que és el digital, i esmenta tres punts de vista:
- Interactivitat: forma d’interactuar amb les tecnologies amb l’objectiu de comunicar. Com indica Miralbell (Miralbell i Sanz, 2011, mòdul 3, pàg. 7 i ss.): «la interactividad es aquella parte de la comunicación en el entorno que nos permite establecer la conectividad con los millones de usuarios que hay en la red». Les TIC estableixen paràmetres comunicatius centrats en la connectivitat, en la força d’una comunicació que es caracteritza per la immediatesa i la universalitat.
- Hipertextualitat: l’etiquetatge del format i el contingut afavorit pel llenguatge HTML facilita l’enllaç entre documents i llocs web. De Kerckhove la defineix com l’accés a qualsevol informació des de qualsevol part. L’hipertext es presenta com un sistema de referències intel·ligent basat en el text i justifica el salt a una concepció no seqüencial del relat telemàtic.
- Connectivitat: condició en què dues o més persones estableixen una conversa i col·laboren en xarxa. Es poden establir relacions col·laboratives connectivament, per exemple, a través dels llocs de xarxes socials, on es poden transmetre coneixements. L’aprenentatge connectiu és un tipus d’aprenentatge en xarxa no afectat per la ubicació física en el qual l’important són les connexions entre persones, que generen sinergies gràcies al treball en equip. La no coincidència en temps i espai no és obstacle per a la generació de nous coneixements compartits. Ho veurem quan fem referència a les estratègies de comunicació personal i social.
La cibercultura aprofita, doncs, la tecnologia per generar interaccions humanes amb les xarxes com a mitjanceres. Manuel Castells (2002) posa l’èmfasi en el fet que Internet és una cultura de llibertat que es pot explicar a través de quatre capes culturals: la cultura de la recerca, que cerca l’excel·lència acadèmica; la cultura hacker de la passió creativa, de millorar el codi a través de la cooperació; les formes culturals alternatives, és a dir, la recerca de noves formes d’organitzar la societat; i per últim, la cultura empresarial d’obtenir beneficis a través de la innovació. Aquestes quatre cultures es van reforçant i justifiquen la dimensió tecnosocial de la Xarxa. Com ressalta el sociòleg en el mateix lloc:
«Así pues, Internet es una creación cultural que permite la creación de una nueva economía y el desarrollo de la innovación y la productividad económica. En fin, Internet, cultura de la libertad, la interacción y la participación expresada tecnológicamente, crea una plataforma tecnológica que permite ampliar extraordinariamente el intercambio artístico y cultural; permite la creación de una plataforma de cultura en la sociedad y la expresión de la sociedad civil, y una ruptura de los marcos institucionales de definición de la cultura y el arte oficiales».
Per il·lustrar els conceptes que hem treballat en aquest apartat ho farem a partir d’una infografia:
