2. Comunicació digital: origen i evolució

2.4. L’evolució de la Web

2.4.1. Introducció

Els darrers anys s’ha parlat molt de la denominació Web 2.0, una evolució de les aplicacions d’Internet des de la seva configuració tradicional fins a noves aplicacions centrades en l’usuari. Aquesta actitud ha donat lloc a un nou paradigma en la comprensió de la Xarxa, entesa com una constel·lació de tecnologies plurals. El pas de les dades a les persones, per mitjà del programari social, ha afavorit una dinàmica col·laborativa que es va iniciar amb els blogs i les wikis, però que s’ha ampliat amb el podcast, el videopodcast, els marcadors socials, el microblogging i les xarxes socials.

L’expressió Web 2.0 va néixer en una pluja d’idees realitzada l’any 2004 entre Dale Dougherty (O’Reilly Media) i Craig Cline (MediaLive). Tot diagnosticant el World Wide Web (WWW), van comprovar que, després de la desfeta de les empreses punt.com, estaven apareixent noves aplicacions basades en pàgines web dinàmiques que posaven l’èmfasi en la interacció i els lligams socials. A partir d’aquí es van deduir uns principis que serveixen per a entendre millor el que alguns han considerat un canvi de paradigma:

  • La Web com a plataforma: molts serveis deixen de ser aplicacions tancades en l’ordinador personal (aplicacions d’escriptori) per ser utilitzades des de qualsevol lloc (un exemple del primer tipus podria ser l’Office de Microsoft i un del segon els Google Docs de Google Drive, que fan possible compartir documents ofimàtics sense necessitat de desar-los en local i afavoreixen el treball col·laboratiu). El valor del programari és proporcional a les dades que ajuda a gestionar. En tot moment la plataforma supera l’aplicació.
  • La Web com a expressió de la intel·ligència col·lectiva: els usuaris editen i publiquen contingut, que és enllaçat per altres usuaris tot creant una xarxa d’interrelacions que creix com a conseqüència de la tasca col·laborativa (és gairebé un organisme amb les seves pròpies lleis, per exemple, la blogosfera, autèntic ecosistema informacional).
  • La Web com una arquitectura de participació: la Web ja no depèn de la iniciativa de les grans organitzacions, sinó de l’activitat col·lectiva dels usuaris. Com a exemple, la Wikipedia, una enciclopèdia que pot ser millorada pels internautes a partir de l’eina wiki i que ha substituït com a referent serveis com la Britannica Online. Els continguts ja no es classifiquen amb la típica divisió en categories taxonòmiques, sinó en un estil de classificació basat en la tria lliure de les paraules clau mitjançant etiquetes (folksonomia, pròpia dels sistemes d’etiquetatge social com Delicious o Diigo).
  • La Web com a sistema descentralitzat: la Web 2.0 posa l’èmfasi en el poder col·lectiu dels llocs web petits, ja que aquests constitueixen la majoria del contingut del ciberespai. La gestió col·laborativa de la informació permet que aquesta arribi no només al centre, sinó també als extrems. Per exemple, el servei de transferència d’arxius BitTorrent no podria funcionar sense un ús massiu per part de la gent.

La Web 2.0 implica, doncs, el canvi d’un sistema rígid d’aplicacions d’escriptori focalitzat en la informació distribuïda per serveis centralitzats a un sistema flexible d’aplicacions web distribuïdes per serveis descentralitzats centrats en l’usuari i la seva col·laboració amb altres usuaris en la creació de continguts i en la interacció social. La innovació no estarà únicament al servei dels grans desenvolupadors, sinó, fins i tot, dels mateixos usuaris, atès que els productes s’actualitzen contínuament, es troben en permanent fase beta (o beta perpetu).

Fundación Orange (2007). Mapa visual de la Web 2.0

Font: <http://www.internality.com/web20/>.