La tecnologia ha esdevingut mòbil. Si a la primera època d’Internet podíem accedir a grans quantitats d’informació i en el període de la Web 2.0 ja era possible la comunicació multidireccional on l’usuari esdevenia el centre, des del llançament de l’iPhone l’any 2007 i l’adveniment dels telèfons intel·ligents i les tauletes ens hem endinsat en un ecosistema d’aplicacions multiplataforma que ha provocat un augment de la nostra presència en serveis digitals de tota mena, des del tradicional correu electrònic passant per la missatgeria, el microblogging i les xarxes socials.
Aquesta revolució dels social media ha afectat alhora els processos de comunicació, que ja no es basen en l’intercanvi de missatges estàtics sinó en una conversa dinàmica de la qual tots som partícips d’una manera o altra. En aquest món interconnectat i interactiu, el concepte de cibercultura ha estat emprat pels especialistes per al·ludir a les relacions que s’estableixen a la Xarxa i a la capacitat de provocar canvis des d’un entorn informacional, amb uns agents que són els mateixos usuaris i que tenen com a fita participar en l’establiment de la intel·ligència col·lectiva de la humanitat.
El model de comunicació sintètica en xarxa (Herrera i Gómez, 2011) sorgirà per la combinació entre diferents mitjans, tot integrant aquells que ja existien amb els nous mitjans digitals. Els continguts, doncs, estaran centrats en els usuaris i, sobretot, en llurs vincles socials, que els empoderaran i els oferiran una reputació 2.0, o bé posaran en perill llur identitat digital, en un món que és una promesa però sovint també una amenaça. Finalment, aquest nou model implicarà canvis en el llenguatge cap a un text multimèdia fragmentat i encara hipertextual.
Com estem veient, aquest món de complexitat creixent exigeix dels usuaris la capacitat de fer front a diferents situacions comunicatives que es troben mediatitzades per l’eina: en efecte, les característiques del programari en bona part condicionen les estratègies que cal dur a terme en els missatges o les converses que aquest possibilita. Per això, començarem analitzant les principals estratègies de comunicació personal. En primer lloc, el correu electrònic, un servei que ens acompanya des de les beceroles d’Internet però que també posseeix la seva estructura comunicativa, asíncrona i amb requeriments formals que cal no oblidar. En segon lloc, els serveis de missatgeria electrònica, des de l’SMS (Short Message Service), amb escasses funcions i de pagament, fins a les modernes aplicacions multiplataforma com WhatsApp, que ha esdevingut capdavantera en l’ús diari, o Telegram, de grans possibilitats però encara condicionada per l’èxit de la primera. Les xarxes socials han integrat aquests serveis de manera oportuna, com és el cas de Facebook Messenger. També analitzarem els serveis sincrònics de videoconferència com Skype o Hangouts.
Els mitjans socials reclamen estratègies concretes de comunicació, pel fet que es tracta de plataformes comunicatives basades en la interacció social, i amb un contingut que els usuaris creen i que esdevé més o menys visible. La tendència a la publicació en línia en entorns socials multimèdia ha de ser compatible amb un coneixement de les opcions de privacitat, i de l’actitud digital i els valors que hi han de predominar. Iniciarem el nostre estudi amb els fòrums asíncrons i els blogs, que han esdevingut fonamentals en l’evolució d’Internet, tot afavorint l’autopublicació i convertint-se en subgènere periodístic. Pel que fa als llocs de xarxes socials, realitzarem una classificació entre els generalistes (Facebook, etc.) i els professionals (LinkedIn), tot afegint aquells que posen èmfasi en el tipus de contingut (Instagram, YouTube, Pinterest, etc.). Farem referència, tanmateix, a Twitter com a servei de microblogging més destacat, responsable d’una autèntica conversa en temps real a la xarxa.
Internet ha facilitat en els darrers temps les estratègies de treball col·laboratiu, a partir d’una cultura basada en el fet de compartir i que ha estat afavorida per les eines que faciliten aquestes tasques. És el cas de la creació col·laborativa a través de wikis, autèntic moviment cultural que ha generat productes com la Wikipedia, i que en àmbits professionals i educatius permet la generació asíncrona de continguts. Això pot ser un instrument de generació de valor amb el crowdsourcing i el crowdfunding: el talent de la col·lectivitat es troba per sobre del propi dels individus i, fins i tot, es pot finançar un projecte a partir de la lliure aportació dels usuaris. En l’àmbit personal i professional, podem també esmentar la computació en el núvol (Dropbox, One Drive) i l’edició de documents compartits en línia (serveis de Google Drive).
Per acabar, reflexionarem sobre les comunitats virtuals i ens centrarem en les comunitats de pràctica a partir d’exemples concrets per acabar el nostre recorregut amb les comunitats virtuals d’aprenentatge, de les quals tots hem de formar-ne part.